Finalitza el curs d’ensinistrament caní amb clicker per a l’Ajuntament de Figueres!

Bona part dels alumnes del curs de clicker!

Bona part dels alumnes del curs de clicker!

El passat Dijous dia 5 de Juny vam finalitzar el curs d’ensinistrament caní amb clicker per a l’Ajuntament de Figueres. És la tercera vegada que a Lladruc col·laborem amb aquest Ajuntament per organitzar cursos i ens encanta la seva dedicació en crear una societat més responsable i cívica amb els gossos a la ciutat. Tant lluny arriba el seu compromís amb els ciutadans de dos i quatre potes que l’Ajuntament de Figueres ofereix la possibilitat de fer un curs de 12 hores a un mòdic preu de quaranta euros.

Com és d’esperar en un curs popular, el nivell era molt divers: hi havia dos alumnes, en Marçal i l’Ildefons, que ja havien vingut a la passada edició amb els seus gossos Otto i Tro i que van voler repetir en aquesta ocasió mentre que la resta eren gossos de diferents mides, races i edats però tots ells amb molt bona motivació i ganes d’aprendre.

En el curs vam explicar les bases teòriques de l’ensinistrament amb clicker, vam ensenyar com es carrega el clicker, l’obediència bàsica mitjançant aquesta eina, com treballar un bon target i els alumnes van ser tan espavilats que fins i tot van ensenyar als seus gossos a obrir i tancar els llums de casa polsant un interruptor! 

Dijous era l’últim dia i vam acordar que tots portaríem “alguna cosa per picar”. El que una servidora no s’esperava és que ompliríem una de les taules de fusta de davant del Castell de Sant Ferran de pa amb tomata i taula d’embotits i de formatges, pa de pessic, coques de taronja, crema i xocolata, galetes, refrescos i fins i tot cava (ben fresquet i servit en copes!) elaborat per una de les alumnes del curs i enòloga a la Cooperativa de Garriguella! 🙂

El majúscul sopar-berenar de comiat!

El majúscul berenar-sopar de comiat!

En definitiva, va ser un plaer poder treballar amb alumnes de dos i quatres potes tan amables, divertits i entregats i també ens queda agrair a l’Ajuntament i al personal del Centre Cívic Creu de la Mà la seva magnífica implicació perquè tot sortís rodó! Moltes gràcies i fins ben aviat! 🙂

Moltes gràcies a tots per confiar en Lladruc!

Moltes gràcies a tots per confiar en Lladruc!

Feliç Sant Jordi!

La relacions públiques júnior de Lladruc us vol desitjar un Feliç Sant Jordi!

La relacions públiques júnior de Lladruc us vol desitjar un Feliç Sant Jordi!

La Mina és una de les futures gosses detectores de Can Lladruc. Està aprenent molt bé de la Cendra i s’està convertint en una excel·lent relacions públiques i secretària en formació però ahir es va despistar i no us va desitjar un FELIÇ SANT JORDI així que tots els de l’equip Lladruc aprofitem per fer-ho ara. Gràcies per haver-nos deixat compartir un dia tan especial com aquest amb vosaltres i els vostres amics de quatre potes! 🙂

Quina diferència hi ha entre un Pastor Alemany “de treball” i un “de bellesa”?

Dimecres en Pep, propietari d’en Bram i la Boira, dos magnífics Pastors Alemanys, em va preguntar quina diferència hi ha entre els Pastors Alemanys “de bellesa” i els “de treball”. És una pregunta que em fan sovint i per això he pensat que podria fer-ne un post apte per a tots els públics. (I també perquè començo a estar una mica tipa que em diguin que la Mina “no sembla un Pastor Alemany però com a gossa de gossera és molt mona!” :). 

Als seus orígens els Pastors Alemanys eren més petits, més atlètics i més lleugers dels que coneixem actualment, amb una morfologia més semblant a la que ara consideraríem pròpia del Pastor Belga Malinois.

Vét aquí un rerererebesavi de la Burka, Hektor von Schwaben, nascut el  1898!

Vét aquí un rererebesavi de la Burka, Hektor von Schwaben, nascut el 1898! He extret la foto del Pedigreedatabase i sí, em podeu dir freaky per conèixer millor els orígens dels meus gossos que els de la meva pròpia família! 🙂

Explicar tota l’evolució que ha seguit la raça durant més de dos-cents donaria per un llibre sencer però, resumint, podríem dir que, des de llavors, els criadors han seguit dues línies de selecció ben diferenciades: la “de bellesa” i la “de treball”. Molts futurs clients de Lladruc interessats en adquirir un Pastor Alemany busquen “un cadell de pura raça” però, paradoxalment, donen una importància gairebé nul·la als criteris de selecció que es segueixen i per desgràcia escullen aquells adorables cadellets de vuit setmanes que els diuen que són “fills de campions” (tot i que de vegades no se sap ni en què!).

Quins són aquests criteris de selecció? 

En la línia de bellesa es dóna més importància a l’aspecte físic del gos, és a dir, que presenti certes angulacions, una bona pigmentació i qualitat del pèl i que els seus colors segueixin l’estàndard de la raça.

En Bram i la Boira, clients de Lladruc!

En Bram i la Boira, clients de Lladruc!

Un gos típic de bellesa "Jagger" de l'afix Herr Kan

Un Pastor Alemany típic de bellesa: “Jagger” de l’afix Herr Kan

En la línia de treball, en canvi, es prioritza la selecció en base al caràcter del gos i que tingui les màximes aptituds (bona motivació, focalització, predisposició, agressió, etc.) per a seguir un programa esportiu  (com l’IPO, el Ring o el Mondioring) o per a desenvolupar una funció específica com a gos de treball (rescat, detector, d’intervenció, etc). El gos ha de ser gairebé incansable en la tasca que se li demana i per aquesta raó es selecciona un físic més semblant a la tipologia primitiva, que augmenta la resistència de l’animal. El color és secundari i per això podem trobar Pastors Alemanys de treball grisos (com la Mina!), negres calçats (com la Muga!), negres sòlids o una extensa gamma de marrons, com els que presenta la Burka. Precisament perquè el gos ha de ser una eina de treball, en principi aquesta línia té més controlats els problemes de salut propis de la raça com la displàsia de maluc, la de colze o la cauda equina tot i que l’eutanàsia de la Muga als cinc mesos i mig em va demostrar que no sempre és així.   

La Mina i la Burka són Pastors Alemanys de treball i el comentari general és que la Burka "sí que sembla de raça" però la Mina "t'han enredat, els Pastors Alemanys són negre i foc"! :)

La Mina de Villavereda i la Burka del Valle de Alcalans són Pastors Alemanys de treball i el comentari general és que la Burka “sí que sembla de raça” però la Mina “t’han enredat, els Pastors Alemanys són negre i foc”! Després d’aquest post tothom tindrà molt clar que no és cert, oi?:)

El pare de la Burka: Endy Von Karthago

El pare de la Burka: Endy Von Karthago

Per últim dir que la discussió més divertida que he sentit últimament ha estat entre un criador de Pastor Alemany de bellesa i una criadora de gossos de treball. Ella acusava al de bellesa de criar “gossos tontos i displàsics que no serveixen per res més que fer poses en una exposició canina” mentre que el de bellesa acusava al de treball de “criar gossos histèrics i agressius que són completament impossibles per viure com a gossos de família”. Tot d’una, una adolescent visiblement contrariada per no poder escoltar el seu I-Pod va saltar i va preguntar “I no podeu posar-vos d’acord? Tant costa criar gossos macos, sans i que puguin treballar?”. 

A veure com serà la raça quan em jubili! 🙂

P.D- Criadors, ensinistradors i “German Shepherd lovers”: perdoneu la simplicitat d’aquest post però l’he volgut fer comprensible per a tots els públics!

Impotència: adéu Popi

Adéu Popi...

Adéu Popi…

Avui escriuré amb una barreja d’impotència, ràbia i tristesa. Durant cinc anys a Lladruc mai hem tingut ni un disgust. Segons els ensinistradors de la competència som “massa prudents” però precisament aquesta cautela quan treballem amb gossos amb greus problemes d’agressivitat, de pors i rescatats de gosseres amb traumes importants, és la que ens ha permès que durant tot aquest temps mai hàgim tingut cap fet lamentable més enllà d’alguna mossegada lleu o esgarrinxada sense importància. Fins ahir. Ahir la mestressa d’en Popi, un Yorkshire Terrier de quatre anys, i jo estàvem acabant la classe a La Devesa. Les dues estàvem molt contentes de com havia anat la segona sessió d’ensinistrament considerant que només feia set mesos que havia estat adoptat i com havia après de ràpid a asseure’s i quedar-se quiet per esperar el seu tallet de frankfurt. De sobte, un creuat de Pastor Alemany d’uns trenta-cinc kilos va aparèixer del no-res i es va tirar contra en Popi. La mestressa va intentar estirar el seu gos de la corretja però es va trencar i vam veure com el gos s’emportava en Popi.

Treballant amb gossos de detecció he après a prendre decisions en segons així que vaig posar-me a córrer darrere el Pastor Alemany però no hi havia manera d’agafar-lo, corria entre els cotxes aparcats i girava cap a un costat i un altre. A la persecució es va sumar un senyor que va començar a tirar-li adoquins i un policia fora de servei. De lluny sentia com la meva clienta plorava i s’ofegava i a una senyora gran esbroncant a la que semblava ser la propietària del gos “¡Corre, joder, corre y coge a tu perro que matará al pequeño!” i de cua d’ull vaig veure-la movent-se a poc a poc, com flotant pel mig de l’escena. Finalment vam poder acorralar el gos i mentre jo donava cops al cap del Pastor Alemany i el senyor evitava que marxés posant-se-li davant, el policia va poder agafar-lo pel coll i fer que deixés anar en Popi. Quan el vam poder alliberar, el petit Yorky gairebé no respirava però ens va semblar que podia moure’s i això ens va animar una mica.

El policia fora de servei va identificar a la noia, va demanar una patrulla municipal  i es va gravar el meu telèfon. En aquest moment vaig poder mirar la mestressa: duia una samarreta negra que posava “punk” i uns pantalons foradats i semblava que tenia greus problemes per agafar el gos del collar perquè les mans no li paraven de tremolar i crec que no precisament per la tensió del moment. Tenia els ulls morats i vidriosos i quan li vaig recriminar que no podia anar amb un gos agressiu deixat anar pel mig de La Devesa semblava que ni em sentia.

Vaig agafar en Popi en braços i vaig abraçar la mestressa i quan creuàvem pel Pont que va a Fontajau la noia que acompanyava la mestressa del Pastor Alemany ens va dir “Ei ties, tranqui, eh?Que el gos està viu, està ben viu!”. Senzillament vam preferir callar i centrar els nostres esforços en dur en Popi a Canis. Un cop allà ens van ensenyar la placa: en Popi tenia una vèrtebra trencada, la mèdul·la espinal afectada i els pulmons col·lapsats per culpa de totes les contusions i no hi havia res a fer. Vam sortir de l’hospital veterinari plorant amb una caixa de cartró als braços.

No sé què més puc afegir. Vull creure que existeix la justícia, que la denúncia que ha fet la mestressa d’en Popi, el policia i la que he fet jo servirà perquè processin a la propietària del Pastor Alemany i li requisin el gos perquè mai més en torni a matar a cap altre ni ataqui a cap nen, ciclista o vianant. Vull creure que aquesta noia serà capaç de parlar com una persona adulta, córrer si alguna vegada es troba en una situació que ho requereixi i podrà responsabilitzar-se d’un ésser viu. Però em costa acceptar, i en aquest punt la ràbia em crema per dins, que, per la seva neglicència, ens hagi hagut de deixar un adorable Yorkshire Terrier de només quatre anys que per fi havia trobat una família que se l’estimava amb bogeria i es comprometia a oferir-li la millor educació, un gosset preciós que era l’alegria de tots els que l’envoltaven.

Popi: jo no hi acabo de creure però si és veritat que quan els gossos ens deixeu aneu a algun lloc, saluda a la Muga, en Lat, en Duc, en Droy, en Buli i tots els amics de Lladruc que ja no hi són. Estic segura que us ho passareu molt bé, aquí us trobem molt a faltar.

Multicriadors: quan la producció s’interposa a la selecció

La Mina (esquerra) i la Burka (dreta) provenen de dos bons criadors però recordeu que a les protectores i gosseres podeu trobar gossos fantàstics. No compreu a multricriadors, si us plau!

La Mina (esquerra) i la Burka (dreta) provenen de dos bons criadors però recordeu que a les protectores i gosseres podeu trobar gossos fantàstics. No compreu a multricriadors, si us plau!

Avui m’agradaria parlar d’una realitat que queda oculta a molts futurs propietaris i és l’existència dels anomenats “multicriadors”. Sé que estic tirant pedres sobre el nostre propi teulat però si avui m’he decidit a escriure aquest post és perquè fa tres dies em van trucar uns possibles clients perquè anés a educar el seu cadell de Pastor Alemany, comprat a un conegut importador gironí. Aquests possibles clients van valorar diferents ensinistradors i després de seguir el blog i que algú els parlés meravelles de la Mina, la cadelleta gran de Can Lladruc, van decidir contractar-nos. Els vaig dir que per desgràcia encara no em trobo massa bé i que els meus companys anaven un xic atabalats així que, si no els feia res, hauríem de quedar la setmana vinent. I ara m’han trucat plorant dient que el seu gos s’havia mort de parvovirosis.

Sabeu què és un multicriador? És una fàbrica de fer cadells. A un director d’un multicriador no li interessa seleccionar i criar cadells sans, forts i d’acord amb un estàndard de la raça, a aquest empresari li interessa produir i produir per aconseguir el màxim benefici amb el mínim cost. És tan fàcil com aconseguir quaranta o cinquanta femelles de races diferents, tancar-les en gàbies (i si poden ser apilades millor que així ocupen menys espai) i a cada zel creuar-les amb un mascle que, massa sovint, pateix malalties venèrees importants. Quan les gosses comencen a enmalaltir, desenvolupen tumors mamaris o de l’esgotament pareixen menys cadells i per tant són menys rentables, són sacrificades.  Els cadells neixen en recintes sense cap tipus d’higiene, a vegades no veuen ni la llum solar i es separen molt abans del que convé de la mare perquè, com més petits siguin, més graciosos i adorables són pels potencials compradors. Llavors són enviats en camions o fins i tot furgonetes particulars amb papers falsificats a un importador nacional.

La feina d’aquests importadors o botiguers també fa venir esgarrifances. Aquests suposats professionals compren els cadells en ofertes (si compren deu cadells els en regalen dos) o per kilos (un camió d’una tara ple de cadells m’han dit que val uns 1500 euros), els falsifiquen la data de naixement i la cartilla de vacunes perquè semblin cadells nacionals i els exposen perquè el públic els compri. Si el potencial comprador vol conèixer els pares s’els diu que la mare està molt esgotada i no pot rebre visites i si es demana el pedigree es parla de la tardança en la burocràcia i de l’elevat cost d’una “cosa que tampoc us servirà per res”. I allà teniu el pobre futur propietari amb un cadellet d’unes cinc o sis setmanes de vida als braços, que es remou amb impaciència perquè potser fa vint-i-quatre hores que no menja, té un virus intestinal o durant el viatge ha enmalaltit i s’està morint. Però… és tan adorable! I només val 600 euros! El propietari, desitjós de fer feliç als seus fills, la seva parella o de tenir un gos amb qui compartir els propers 10 o 12 anys, paga amb la targeta i, de passada, s’endu un llitet, un bol pel menjar i per l’aigua, un sac de pinso de vint kilos, un collar, una corretja, unes quantes joguines i un transportí. I de l’emoció no ho ha acabat d’entendre però també reb ordres de donar-li dos estranys xarops anomenats Flagyl i Septrin i una pastilla de calç diària que ha comprat en un pot que pesa un kilo.

A partir d’aquí poden passar diferents coses:

– El cadellet arriba a casa, els propietaris veuen que no està bé, el porten al veterinari, li diagnostica “X” (la llista és llarga) i es salva pels pèls o es mor.

– El cadellet es desenvolupa bé però als pocs mesos té una altra malaltia “X” (digueu-li displàsia de maluc, de colze, desprendiment de retina, etc, etc).

– El cadellet es converteix en un gos adult sa (miracle!) però té un o diversos problemes de comportament:

  • Falta de control de la mossegada fruit del desvinculament precoç de la mare i els germans.
  • Problemes de conducta higiènica perquè ha hagut d’orinar i defectar en espais reduïts i sobre superfícies poc adequades com la moqueta o alfombres (que a la botiga donen un aspecte més senyorial i ajuden a “vendre el producte”).
  • Corprofagia: perquè, a l’estar en un espai tan petit, el gos s’ha de menjar els propis excrements per poder mantenir-se mínimament net.
  • Fòbies i pors: perquè de tantes hores rebent cops a les gàbies o als vidres de la botiga no ha entès el que és un espai segur o un moment de tranquil·litat.
  • Agressivitat amb altres gossos: perquè moltes vegades barregen gossos de diferents edats, tots ells amb una manca evident de control de la mossegada.
  • Agresssivitat amb persones: perquè les úniques que coneix el cadell són els treballadors, que massa sovint els tracten com mobles.
  • I un llarg etcètera.

I és clar, tot això és un negoci lucratiu: els multicriadors obtenen uns beneficis astronòmics amb una inversió mínima, els importadors paguen 50 euros per un cadell que vendran a 900, els veterinaris s’asseguren una llista enorme de clients i els ensinistradors tenen un bon planter de gossos amb problemes greus de comportament amb els quals podran fer nombroses classes.

Quina és l’única manera d’evitar-ho? Si no hi ha demanda no hi haurà oferta. Si voleu un cadell de raça no el compreu a un multicriador, aneu a un bon criador que conegui a fons els seus exemplars, visiteu-lo in situ i demaneu-li tot allò que se us acudeixi: pedigrees, certificats, radiografies, resultats d’exposicions de bellesa o proves esportives, etc. Com us vaig dir en aquest post, un bon criador no ven els cadells a qualsevol sinó que lluita per trobar la millor llar a allò que tant d’esforç li ha costat criar. Si us és igual tenir un mestís i voleu un gos fantàstic, únic i irrepetible, aneu a una protectora d’animals. No només salvareu la vida a aquell animal sinó que deixareu un espai perquè un altre gos pugui tenir una altra oportunitat.

Per últim, ajudeu-nos a difondre aquest post. Falten pocs dies per Nadal i cada Gener a Can Lladruc acabem plorant amb propietaris com el d’en Rex, el cadellet que us deia al principi.  I n’estem cansats, molt cansats, així que potser a partir d’haver penjat aquest post tindrem el compte corrent més desinflat però almenys viurem més feliços sabent que hem fet allò que pocs gosen fer: destapar una realitat incòmoda.

Roser Feliu.

P.D- He triat aquesta foto perquè no vull ferir la sensibilitat de ningú posant imatges dures però qui vulgui aprofundir més en el tema pot esgarrifar-se buscant “puppy mills” al google.

Habemus Burka!

Burka, futura gossa detectora de Lladruc

La Burka, futura gossa detectora de Lladruc! 🙂

Després d’unes cinc hores i mitja de cotxe des de València, amb parades freqüents i les cervicals fetes pols podem dir ben orgullosos que ja tenim la Burka a casa!  Fins que no em donin l’alta us tocarà conèixer-la a través del blog: com ja us vam dir en aquest post la Burka és una Pastor Alemany de treball filla d’Endy Von Karthago i Dickie Von Der Pelaumbachstrade que va nèixer el 20 d’Agost.

Quan vam haver d’eutanasiar la Muga dos amics em van veure tan feta caldo que es van oferir a buscar-nos un bon cadell. El primer va ser l’Ángel, excel·lent criador de Pastor Alemany i bomber apassionat pels gossos de rescat que va fer mans i mànigues per aconseguir-nos la Mina, que vaig anar a buscar a Màlaga aquest Juliol i que ja esteu farts de veure en el blog, el Facebook i el Twitter.

L’altre va ser en Paul, el cap de la unitat canina de la Policia de Palma de Mallorca. Conec pocs ensinistradors que, amb els seus coneixements i la seva categoria, siguin tan humils i accessibles com ell. I té una altra gran qualitat: és sincer com una mala cosa! És tan perfeccionista que si un gos li agrada pots pujar-hi de peus que el gos en questió és un fora de sèrie. Recordo que em va dir: “aquesta gossa (referint-se a la mare de la Burka) m’encanta i el pare ha reproduït molt bé!”.  Així que no ho vaig dubtar ni un moment i després d’investigar els pedigrees, vaig trucar al criador per reservar-li una cadelleta.

I aquí entra en escena en Paco, criador apassionat. En Paco no es dedica professionalment al món del gos així que es pot permetre el luxe de només fer les cadellades que a ell realment li interessen. Els bons criadors no “et volen vendre el gos” sinó que intenten esbrinar si tu seràs un bon propietari per cuidar allò que a ells tan d’esforç els ha suposat criar. Vam estar gairebé cinquanta minuts al telèfon: li vaig explicar que els nostres gossos són detectors però que només treballen en operatius concrets i la resta del temps viuen en família, que tenen un pati on estirar les potes però que sempre acaben preferint estar al costat del sofà estirats en una colxoneta de quadres i que m’havia de perdonar per avançat però que abans que arribés la cadelleta segurament l’emprenyaria (i molt!) i li demanaria fotos i novetats sovint però que jo donava molta importància a les primeres fases del desenvolupament i a la socialització. També li vaig dir que quan volgués estava convidat a venir-nos a veure i conèixer a la Cendra i a la Mina. Devíem passar amb nota el “control de qualitat” perquè només van nèixer dos cadells i ens vam poder quedar amb la femella 🙂

Amb amor de propiètaria haig de dir que és preciosa: és grisosa-marronosa, més aviat peluda i molt gordeta. Amb nou setmanes recent fetes encara no podem començar l’ensinistrament específic de detecció però sí que la socialitzarem perquè en un futur pugui desenvolpar qualsevol tipus d’operatiu, treballarem l’obediència bàsica, li ensenyarem a controlar la mossegada (fonamental en el seu pedigree totalment “IPOnero”!) i unes pautes perquè tingui una bona conducta higiènica. Si tot va bé, quan sigui adulta ens sentirem orgullosos de poder dir que és una altra gossa preparada per nosaltres que contribueix a fer un món més segur.

Benvinguda a Can Lladruc, Burka!

Massa bé que anàvem…!

He tingut un altre accident de cotxe. Els metges m’han donat la baixa per vint dies però no s’atreveixen a fer cap pronòstic degut als meus antecedents i és que, com sabeu, el 2008 em va atropellar un taxi i l’any passat un xoc posterior amb el cotxe em va provocar una baixa de més de sis mesos. Després de l’última pinya sospiro perquè les seqüeles no siguin permanents.

No m’hi vull fer mala sang però aquest últim accident me l’he ben guanyat. Feia temps que la meva parella, la meva família i els amics em deien que abaixés el ritme, que una cosa és gaudir de la meva feina i l’altra, ben diferent, és treballar deu hores diàries de Dilluns a Dissabte, fer més de 1200 kilòmetres setmanals, mantenir operatiu un equip de gossos detectors i estudiar un diploma d’especialització a la UdG. Em deien que dormís més, que deixés de dinar entrepans a corre-cuita i que no apretés tant l’accelerador. En definitiva, que som humans i cal conèixer els propis límits. I jo, tossuda com un marrà, no els volia fer cas. Lliçó apresa!

En el proper post prometo ser més positiva i també us garanteixo que faré una bona rehabilitació per poder tornar a gaudir dels vostres gossos ben aviat!  Mentrestant disculpeu-nos si no som tan efectius com de costum a l’hora de respondre els vostres correus i trucades però no vull sobrecarregar als companys. Gràcies per la vostra comprensió!

Feliç diada!

La Mina us desitja una feliç diada! :)

La Mina us desitja una feliç diada! 🙂

La Mina, relacions públiques junior de Lladruc, us desitja una feliç diada! 🙂

Ja tenim els guanyadors del cinquè concurs de fotografia canina Lladruc!

Avui toca fer la presentació dels guanyadors del cinquè concurs de fotografia canina Lladruc. Aquesta edició ha comptat amb un total de 186 fotos rebudes i la tria ha estat molt complicada. Com ja sabeu, el jurat estava format per quatre membres: Antón Fraga (Julius K9), Mireia Vila (Sakatia Fauna), Susanna Fernández (Masia Forn del Vidre) i una servidora, Roser Feliu, directora de Lladruc.

Finalment proclamem:

1r premi: Sandra Vergara que guanya una estada per a dues persones i dos gossos a la casa de turisme rural Masia Forn del Vidre:

Foto guanyadora 5è concurs Lladruc

Foto guanyadora 5è concurs Lladruc

2n premi: Marc Esteban que guanya un lot complet de productes Julius K9:

Foto guanyadora 2n premi 5è concurs Lladruc

Foto guanyadora 2n premi 5è concurs Lladruc

3r premi: Sandra Rigall que guanya un val de descompte a la botiga Sakatia Fauna de Girona.

Foto guanyadora 3r premi concurs Lladruc

Foto guanyadora 3r premi 5è concurs Lladruc

Com que ens sabia greu no donar cap més premi, hem decidit lliurar tres accèssits o mencions especials, que rebran com a premi una joguina canina:

1r accèssit a l’Helena Picó.

Foto guanyadora 1r accèssit 5è concurs Lladruc

Foto guanyadora 1r accèssit 5è concurs Lladruc

2n accèssit a l’Aina García.

Foto guanyadora 2n accèssit Lladruc

Foto guanyadora 2n accèssit Lladruc

3r accèssit a l’Anna Altarriba:

Foto guanyadora 3r accèsit 5è concurs Lladruc

Foto guanyadora 3r accèsit 5è concurs Lladruc

Finalment voldríem agrair-vos a tots la vostra participació i esperem comptar amb vosaltres per la sisena edició del nostre concurs més famós!

Prorroguem el plaç pel concurs!

 Tanquem termini per presentar les fotos al 5e concurs Lladruc!

Tanquem termini per presentar les fotos al 5e concurs Lladruc!

Fins ara, hem rebut 167 fotos pel 5è concurs de fotografia canina Lladruc i com que sou molts els toca-tardans que ens heu demanat una mica més de temps hem decidit deixar-vos fins avui a les 24h per enviar-vos les vostres fotos. Així doncs publicarem els guanyadors el Dimecres 4 de Setembre.

Amb tantes fotos i tan precioses els quatre membres del jurat tindrem una feinada espectacular així que ens hem permès la llicència de tardar uns dies més en anunciar els guanyadors!

Gràcies a tots per la vostra participació!