El cap de setmana del 25 al 27 de Setembre vaig anar a un seminari de tècniques de Ring Francès impartit pel reconegut Home d’Atac Jean Marc Alan. La iniciativa i l’organització van ser excel·lents, tant, que fins i tot els organitzadors ens esperaven de bon matí a la porta de l’hotel perquè arribéssim puntualment i sense problemes a la pista. Els assistents van mostrar el millor de si mateixos i dels seus gossos i va regnar, en tot moment, un molt bon ambient i un gran companyerisme. Un exemple d’això va ser l’actuació de la unitat canina de protecció civil de Múrcia que, quan divendres a la tarda em vaig desmaiar, va fer tots els possibles per mantenir-me en el millor estat de salut fins que, per insistència d’en Xavi (Marsinyach), em van dur a l’hospital. Per sort tot es va quedar en un ensurt derivat del problema que tinc a les cervicals des que em van atropellar a l’Abril.

Però bé, centrem-nos en el seminari. No n’he escrit res abans perquè volia estar segura de fer-ho amb el “cap clar” i no per un desencís o una ràbia mal canalitzada i és que en vaig tornar força decebuda. Potser és una visió massa romàntica però, per mi, si un ensinistrador no té certes qualitats personals pot esdevenir un bon “tècnic en ensinistrament” però mai un bon ensinistrador. Una de les manies que tinc quan vaig a un curs de formació és fixar-me amb la manera com el ponent tracta el seu propi gos. El que va fer el divendres en Jean Marc Alan amb el seu pastor alemany va ser, sense exagerar, indecent. Va mantenir un gos de 9 anys  amb visibles problemes articulars durant gairebé 30 minuts a la pista, sota el sol asxifiant de les 12 del migdia i exigint-li una explosivitat totalment impròpia. El pobre animal va acabar pràcticament assegut implorant un descans però jo feia estona que mirava cap a un altre costat.

Aquest seminari em feia una il·lusió especial perquè era el primer que podia anar amb la meva gossa Cendra que, amb només tres mesos i mig, ja mossegava el “traje” esportiu. Ambdues ben equipades i il·lusionades vam sortir a la pista amb moltíssimes energies i amb aquella tranquil·litat que només dóna la certesa d’haver fet la feina ben feta. La decepció, però, no va tardar en arribar i és que, només situar-nos davant del “mestre”, aquest va propiciar un cop de bastó a la creu, un altre a la cara i encara un tercer a la pota esquerra de la meva gossa.  Taquicàrdica i perplexa no vaig entendre res de res. Què pretenia? Demostrar que ell era més fort que una cadelleta de 3 mesos? Ensenyar com es trenca un gos? Que un cadell s’ha de treballar a cops de pal perquè, tal com ens va explicar curosament després “s’han d’acostumar de ben petits al bastó?. Ara he arribat a la conclusió que és, simplement, un indesitjable, algú que per la seva trajectòria es creu amb ànims de desacreditar als seus propis alumnes amb “perles” com: “si no pots esquivar aquest gos te’n donaré un que tingui 16 anys” o bé “el ring no és cap esport per maricons“. No cal dir que aquesta mena de comentaris impropis van generar una repulsa general per part de tots els assistents que, com és de sentit comú, només volíem crear un front comú en favor del Ring Francès per, entre tots, donar a conèixer aquesta apassionant disciplina tan desconeguda al nostre país.

Tot i això, si mai torno a fer ring davant d’aquest individu (cosa que dubto molt),  dieu-me Joan Carles perquè per les seves declaracions dedueixo que, segons ell, les dones no tenim lloc en aquesta disciplina. Deplorable!

P.D- L’opinió escrita aquí està emesa exclusivament per la meva persona física i no inclou, en cap cas, a altres persones físiques o jurídiques.