Seminari Jean Marc Alan

El cap de setmana del 25 al 27 de Setembre vaig anar a un seminari de tècniques de Ring Francès impartit pel reconegut Home d’Atac Jean Marc Alan. La iniciativa i l’organització van ser excel·lents, tant, que fins i tot els organitzadors ens esperaven de bon matí a la porta de l’hotel perquè arribéssim puntualment i sense problemes a la pista. Els assistents van mostrar el millor de si mateixos i dels seus gossos i va regnar, en tot moment, un molt bon ambient i un gran companyerisme. Un exemple d’això va ser l’actuació de la unitat canina de protecció civil de Múrcia que, quan divendres a la tarda em vaig desmaiar, va fer tots els possibles per mantenir-me en el millor estat de salut fins que, per insistència d’en Xavi (Marsinyach), em van dur a l’hospital. Per sort tot es va quedar en un ensurt derivat del problema que tinc a les cervicals des que em van atropellar a l’Abril.

Però bé, centrem-nos en el seminari. No n’he escrit res abans perquè volia estar segura de fer-ho amb el “cap clar” i no per un desencís o una ràbia mal canalitzada i és que en vaig tornar força decebuda. Potser és una visió massa romàntica però, per mi, si un ensinistrador no té certes qualitats personals pot esdevenir un bon “tècnic en ensinistrament” però mai un bon ensinistrador. Una de les manies que tinc quan vaig a un curs de formació és fixar-me amb la manera com el ponent tracta el seu propi gos. El que va fer el divendres en Jean Marc Alan amb el seu pastor alemany va ser, sense exagerar, indecent. Va mantenir un gos de 9 anys  amb visibles problemes articulars durant gairebé 30 minuts a la pista, sota el sol asxifiant de les 12 del migdia i exigint-li una explosivitat totalment impròpia. El pobre animal va acabar pràcticament assegut implorant un descans però jo feia estona que mirava cap a un altre costat.

Aquest seminari em feia una il·lusió especial perquè era el primer que podia anar amb la meva gossa Cendra que, amb només tres mesos i mig, ja mossegava el “traje” esportiu. Ambdues ben equipades i il·lusionades vam sortir a la pista amb moltíssimes energies i amb aquella tranquil·litat que només dóna la certesa d’haver fet la feina ben feta. La decepció, però, no va tardar en arribar i és que, només situar-nos davant del “mestre”, aquest va propiciar un cop de bastó a la creu, un altre a la cara i encara un tercer a la pota esquerra de la meva gossa.  Taquicàrdica i perplexa no vaig entendre res de res. Què pretenia? Demostrar que ell era més fort que una cadelleta de 3 mesos? Ensenyar com es trenca un gos? Que un cadell s’ha de treballar a cops de pal perquè, tal com ens va explicar curosament després “s’han d’acostumar de ben petits al bastó?. Ara he arribat a la conclusió que és, simplement, un indesitjable, algú que per la seva trajectòria es creu amb ànims de desacreditar als seus propis alumnes amb “perles” com: “si no pots esquivar aquest gos te’n donaré un que tingui 16 anys” o bé “el ring no és cap esport per maricons“. No cal dir que aquesta mena de comentaris impropis van generar una repulsa general per part de tots els assistents que, com és de sentit comú, només volíem crear un front comú en favor del Ring Francès per, entre tots, donar a conèixer aquesta apassionant disciplina tan desconeguda al nostre país.

Tot i això, si mai torno a fer ring davant d’aquest individu (cosa que dubto molt),  dieu-me Joan Carles perquè per les seves declaracions dedueixo que, segons ell, les dones no tenim lloc en aquesta disciplina. Deplorable!

P.D- L’opinió escrita aquí està emesa exclusivament per la meva persona física i no inclou, en cap cas, a altres persones físiques o jurídiques.

Com beuen els gossos?

Potser no ho sabíeu o potser no us hi havíeu fixat a càmera lenta però, sigui com sigui, crec que val la pena veure aquest vídeo (protagonitzat per un malinois, com no podia ser d’una altra manera).

Nuk

En Nuk (Dexter de La Serralada) és un magnífic cadell de Pastor Belga Malinois de tres mesos i mig que viu a Sant Feliu de Guíxols. Ahir vam acabar les seves classes d’educació bàsica: sap seure, estirar-se, quedar-se quiet, caminar al costat i venir a l’ordre. N’estic especialment contenta perquè el seu propietari hi ha posat moltíssima il·lusió cosa que ha fet que avancéssim ràpidament i el gos estigués molt motivat per aprendre. Un autèntic plaer!

La Cendra fa tres mesos!

La “petita” Cendra es fa gran a passos de gegant, ara ja pesa 8’5 kilos!  Estic molt orgullosa d’ella, amb només tres mesos ja sap venir a la ordre, caminar al meu costat sense estirar i s’asseu i s’estira quan se li demana! Com que és una mica moguda, el que sembla costar-li un xic més és l’ordre de quedar-se quieta però, a poc a poc, fa uns grans progressos! A més, el seu entrenament en ring francès va vent en popa… Potser d’aquí poquet tenim una campiona “made in Catalunya”!

Recentment també hem descobert un objecte fascinant: el frisbee! Sí, aquest disc volador de color groc ens proporciona una gran estona de lleure i no sabria dir qui de les dues en gaudeix més: si ella perseguint-lo o jo veient com no li treu els ulls de sobre ni un moment. És fascinant veure com s’asseu a la ordre i quan li dic “aller jouer”! (“vés a jugar”) surt disparada cap al frisbee per agafar-lo fort entre les dents i tornar-m’el a portar.

Us he dit mai que, només de mirar-la, em cau la baba?

Ring francès

Perdoneu que no hagi publicat res abans però de seguida us aclariré la causa del meu mutisme. Diumenge em vaig estrenar amb ring francès i n’he quedat fascinada. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment en Xavier Marsinyach www.delaserralada.com que reuneix allò tan poc comú en el nostre país: un currículum brillant només superat per una humilitat, desig d’ensenyar i generositat increïbles. I precisament aquesta generositat va ser la que més em va sorpendre quan, només baixar del cotxe, em va dir “vine cap aquí”, em va ensenyar un lavabo i en vaig sortir amb un “traje”. La sensació que vaig tenir, literalment, és la de portar un vestit d’astronauta amb un munt de ploms al damunt, costa taaant moure’s allà dins! Per acostumar-m’hi, però, res millor que un bon escalfament. I allà ens teniu, a mi i al meu abundant teixit adipós, altrament anomenat “mitxelins” (o com s’escrigui) fent esforços per no afogar-nos en córrer per la pista o fer “salts de granota”. El més emocionant, però, va ser quan van treure la Bercy, una preciosa pastor belga malinois, perquè mossegués. La sensació que vaig tenir és difícilment descriptible. Vaig notar una pressió i una força brutal a mitja cama però, contrariàriament al que m’havia imaginat, no vaig tenir, ni per un moment, sensació de perill o por. Simplement vaig disfrutar. Vaig gaudir de tota la potència de les seves dents clavades, de notar com em pujava l’adrenalina, de la sensació d’ingravidesa (de fet em van haver d’aguantar per no caure!) de… impossible descriure-ho!

De tornada, conduint el cotxe, suada i feliç, vaig cantar totes les cançons de la ràdio. Des de diumenge no deixo de buscar informació sobre aquesta disciplina, mirar vídeos, recuperar el meu més que rovellat francès de l’institut a la recerca de consells o informar-me sobre el malinois. Mai m’hagués imaginat que un esport caní que no fos el mushing seria tan addictiu!

Moltes gràcies Xavier i tot l’equip Xaloc!