De baixa

Sé que aquest és un blog d’educació canina on intento mostrar novetats, donar consells, presentar casos i explicar anècdotes de gossos i amos. Avui però, us escriure (bé, us dictaré) una cosa molt diferent. Estic de baixa. Fins aquí, res a dir. El problema és que no estic de baixa perquè tingui una pulmonia, m’hagi trencat la cama o pateixi una infecció gastrointestinal. No. Dijous passat tornava de passejar en Droy, el pit bull, quan vaig esperar-me al pas de zebra de davant de casa i, quan el semàfor es va posar en verd, vaig travessar. Com és d’esperar, com milions de persones fan cada dia, com tothom hauria de fer. El problema, però, és que només vaig veure de reüll el taxi monovolum que es saltava el semàfor en vermell i s’em tirava a sobre. Els testimonis diuen que em va aixecar enlaire i vaig quedar estesa a la carretera molla. Jo només recordo que li vaig dir de tot i que, quan em vaig marejar, algú em va portar en braços fins a la vorera. Recordo la policia municipal, el so estrident de l’ambulància i l’abraçada de la meva mare (algun veí sensible li havia dit per l’interfòn: “si és familiar de la Roser sàpiga que l’han atropellat i ara ve l’ambulància”). He tingut sort, Déu m’ha ajudat, els astres s’han alienat o el meu àngel de la guarda ha tingut sobrecàrrega laboral però, pel que podia haver passat, no em queixo: estic contusionada de tots costats, el turmell esguinçat, el genoll amb una aparença de pilota de tenis blavosa, la mà perjudicada i el pitjor, les cervicals i l’esquena a prendre pel sac. Res d’anar a classe, treballar o aixecar cap mena de pes les pròximes setmanes o mesos. Repòs casi absolut, estirada al llit o al sofà i exercitant com mai la meva paciència. Diuen que m’indemnitzaran però a aquestes altures ja m’és igual, qui em paga el sotrac no només en el meu cos sinó en tots els meus projectes? Tot allò que havia de fer aquests mesos? Quan val el meu dolor? I l’ensurt, quin preu té? Com quedaré després d’això? Podré reprendre la meva vida normal? Fins ahir estava xocada, incrèdula, espantada. Avui estic indignada. Intento posar-me al lloc del taxista, creure que jo, com a conductora, també podria haver tingut un error. Però em costa pensar que fos un error tan greu com per saltar-me “a la torera” un semàfor vermell, no veure un peató que caminava 3 carrils enllà (l’avinguda Jaume I no és, precisament, estreta) i emportar-m’el pel davant. Feu-me un favor, quan travesseu un pas de zebra no sigueu els primers, mireu a banda i banda i estigueu a l’aguait. Com a conductors, penseu si realment la vostra destinació és tan important com per arribar-hi 60 segons (el temps que tarda de mitjana un semàfor en canviar de color) abans. Penseu com us sentiríeu si haguéssiu de viure sempre més amb el fet d’haver ferit o matat algú perquè teníeu pressa, anàveu atabalts o estàveu pensant en alguna altra cosa. Jo tampoc em creia les campanyes de la DGT. Fins ara.

Anuncis
Entrada següent
Deixa un comentari

8 comentaris

  1. Roser no m’estranya gens que estiguis indignada. Jo que vaig en bici a tot arreu m’ha vingut d’un pel més d’una vegada i, no se per que serà, peró sempre son els mateixos tipus de cotxes: els Audis grossos (amb empresari gordo al volant) i els taxis (suposats “profecionals de la conducció”). He deixat d’anar en bici per que he acabat agafant por, ara només hi vaig els dies que per nassos la necesito.

    Que et recuperis molt aviat Roser!

    Resposta
  2. elisabet

     /  Abril 21, 2009

    d acord amb el prototipus que descriu la MERI -GRAS INCONSCIENT I AMB PRESSES….Jo també vaig a treballar amb bus -hi anava amb bici….
    ROSER, ens tens a tots al teu costat …. vivites no t en falten…. ANIMS…

    Resposta
  3. elisabet

     /  Abril 21, 2009

    On diu vivites , hauria de dir VISITES…

    Resposta
  4. Haiiii! Roser, sort que estàs bé, o en tot cas no massa malament.
    No ens extranya que de vegades t’indignis…. amb tots els projectes que tenies… però la vida s’ha d’agafar tal com ve. Ja se que això no et pot consolar, però t’ho diu un que va estar més de 6 mesos a l’hospital per un accident de cotxe quan estava a quart de la carrera… i… mira… mira on he acabat:). Intenta pensar en positiu… les coses es poden superar, ja veuràs.
    Un petonàs molt gran de tots tres.
    PD: Aveure si podem passar a veure’t la propera setmana

    Resposta
  5. Noia, quin ensurt!! Espero que la recuperació sigui el més ràpida i menys pesada possible.
    La setmana vinent vaig al seminari de la Monique de Roeck i em pensava que potser hi coincidiriem. Quina llàstima!!

    Resposta
  6. Ja fas bondat??

    Et vigilem…

    Resposta
  7. Hola!

    Moltíssimes gràcies pel vostre suport.
    Meri: jo la bici ja la vaig descartar fa temps, com puc “competir” pel mateix tros d’asfalt que un cotxe? Passo…
    Alfons i Asunción: gràcies pels ànims, ja tinc ganes de rebre una visita de la “meva Tsuki-tsuki”!
    Montse: sí noia. El vaig pagar fa quatre mesos, aquest curs. Em feia TANTA il·lusió..! També el de l’Anne Lill, Mills, Abrantes… 😦 Espero que tornin! Per si de cas fes moltes fotos!
    Su: sí, sí… Faig MOOOLTA bondat. M’està costant moltíssim però sóc conscient que m’hi jugo la salut així que no s’hi val fer el tonto… Sort dels documentals “by Denali”!

    Una abraçada ben forta a tots!
    Roser.

    Resposta
  1. Per fi tinc l’alta! Gràcies per tot! « Lladruc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: