La Raquel i en Mac, clients i amics de Lladruc

No és gaire freqüent però de vegades alguns dels nostres clients vénen desenganyats d’algun altre ensinistrador. Val la pena dir-ho però, lamentablement, en aquest país qualsevol pot ser ensinistrador. Tan és possible que sigui “ensinistrador” una persona que simplement “li agraden els gossos” com aquell que durant molts anys ha invertit grans esforços per aconseguir un bon nivell formatiu. Òbviament, el fet que encara no existeixi una homologació només fa que perjudicar als que estaríem disposats a passar-la.

Tornem al tema: les estafes són, sortosament, poc habituals però possibles. De cara a evitar-les us donaré uns quants consells perquè pugueu escollir un bon ensinistrador.

– Tal com deia, pregunta-li quina formació té. Si t’explica que va aprendre “amb un gran mestre” però curiosament no li posa nom o bé que va formar-se a Estats Units però no sap dir-t’en ni la ciutat, malfia-t’en. Un bon ensinistrador t’explicarà quin currículum té amb el cap ben alt. No acceptis explicacions del tipus “a casa sempre hi havia hagut gossos i m’hi entenia bé”, ja ens agradaria, però l’ensinistrament no és cap ciència infusa. Tampoc posis el teu gos en mans d’algú que ha fet un únic curs d’ensinistrament i s’atreveix a “resoldre-ho tot”.

– Alguns ensinistradors tenen fama de saber portar molt bé els gossos i de tenir menys mà amb els propietaris però, tot i això, el tracte personal és molt important. Una persona pacient i amable sempre obtindrà més resultats que aquella persona nerviosa, irascible i amb poc autocontrol.

– Un ensinistrador ha de ser, abans que res, un bon comunicador. Fa servir un llenguatge massa tècnic per donar-se importància? O bé explica les coses d’una manera tan planera que te les podria dir la teva veïna? Un bon ensinistrador ha de donar la informació d’una manera clara i entenedora però sempre ha de ser rigorosa. Recorda: un amateur diu allò que sap, un professional sap què diu. 

– Fixa’t quin gos té. Tot i que com sol passar sempre “el més mal calçat és el sabater” veure el comportament del seu gos ens marcarà unes pautes. Si veiem que està esporuguit, duu permanentment la cua entre cames o mira temerós al seu propietari, malfiem-nos-en. També cal fixar-nos en l’altre extrem: si l’ensinistrador l’ha de cridar deu vegades perquè deixi de mossegar una fulla… alguna cosa passa. Pregunta-li, també, perquè va escollir aquesta raça o creuament i si practica alguna disciplina concreta.  Si un ensinistrador no té cap gos podem ser ben-pensats i creure que és perquè té uns horaris laborals molt intensos o ser una mica més dolents i pensar que es dedica a aquesta feina per obligació.

– En aquest sentit pregunta-li perquè va escollir-la. Li agrada? Sempre l’havia volgut fer o després de realitzar mil oficis diferents va creure que era una “sortida ràpida” de l’atur? Intenta esbrinar si en el seu temps lliure es dedica d’alguna manera al món del gos. Fa competicions? Assisteix a seminaris? Va a esdeveniments canins? Si diu que el cap de setmana vol “desconnectar de gossos” perquè n’està cansat, malfia-te’n.

– Demana referències. Els ensinistradors tenim fama d’egòlatres però estareu d’acord amb mi que qui està orgullós de la seva feina l’ensenya. Si no és capaç de donar-te (amb el consentiment del client) cap referència desconfia.

– Fuig tant d’aquells que et donen una garantia per escrit que el gos farà cas al 100% com d’aquells que diuen que el teu gos és un cas perdut sense haver-lo observat. Cap gos és una màquina.

– Pregunta quines tarifes té.  Si als deu minuts de parlar l’ha abaixat 10 euros una de dos: o bé li manca feina (mal senyal) o no valora prou el seu treball. A l’extrem contrari: no paguis mai un preu desorbitat, es tracta d’educar-lo, no de recobrir-lo amb pedres precioses. Intenta ser objectiu, paga allò que pagaries per una classe particular pel teu fill.

– Desconfia dels ensinistradors que et fan pagar un “pack tancat” i per avançat de sessions. Si no hi ha dos gossos iguals, per què se’ls ha d’oferir el mateix?

– Un ensinistrador ha d’estar donat d’alta d’autònoms o ser treballador per una empresa d’ensinistrament (S.L) per la qual cosa t’ha de donar sempre la corresponent factura. No fer-ho és un FRAU. També hauria de tenir contractada una pòlissa de responsabilitat civil que cobreixi els incidents que es poguessin produir. Si l’ensinistrador ofereix les classes en un centre caní aquest hauria de disposar, com a mínim, de nucli zoològic i permís d’activitat. I recorda, un camp mal vallat NO és un centre caní. (Estic apunt d’esborrar aquest apartat per obvi, fixem-nos en un altre àmbit: aniries a un restaurant que no té ni permís d’obertura?).

Finalment pensa que amb l’ensinistrador és possible que s’estableixi un vincle molt més proper del que a primera vista puguem imaginar. Durant algunes sessions treballarà amb tu, frec a frec, per ajudar-te a aconseguir que el teu gos (aquest animal que tant t’estimes) tingui un bon comportament i sigui més feliç. Un bon educador caní t’escoltarà, mirarà què és el millor per a tu i pel teu entorn i serà honest. Tria algú que es mereixi la teva confiança.

P.D- I l’última recomanació és que trieu a Lladruc. Perquè? Doncs perquè més enllà de ser l’única empresa de les comarques gironines amb formació universitària en educació canina que funciona des de fa cinc anys, estem tan apassionats per la nostra feina que, enlloc de descansar després d’una llarga jornada laboral, ens dediquem a actualitzar el blog per ajudar-vos. I gratis! 🙂 🙂 🙂