Aquesta és una de les preguntes més habituals que rebem els educadors canins. La meva resposta sempre és la mateixa: ARA! Per què deixar passar el temps inútilment?

Existeix la creença que els gossos no es poden ensinistrar fins que han arribat als 12 mesos. Per què?

Tradicionalment el sistema emprat per ensinistrar els gossos es basava, únicament, amb la coacció, el dolor i l’estrès a l’animal. Si el gos no s’asseia se li donava una bona plantofada al cul, si no s’estirava es feia un complicat joc de corretja perquè, mitjançant la pressió, caiés fulminat als peus del propietari i, si no caminava al costat se li posava un collar de punxes ben esmolat al coll i se li donaven estrebades fins que el gos, atemorit, desistia de generar qualsevol comportament. (En psicologia s’anomena “indefensió apresa”, que vindria a ser un “com que faci el que faci rebré, millor no faig res”).

Què passa quan un cadell o gos jove s’el sotmet a aquest sistema? S’el trenca. Us imagineu apuntant al vostre fill de 5 anys a la legió? Doncs suposo que un cadell educat amb aquest mètode deu tenir aquesta sensació. 

Quina solució van trobar aquells ensinistradors? Com que no volien canviar el seu mètode (com costa innovar, per alguns!) van optar per aconsellar a la gent que deixés crèixer lliurement al gos fins que, de cop, quan fa dotze mesos, s’el bombardeja d’ordres i se li prohibeix tot allò que fins al moment li era permès per convertir-lo en “un gos ben ensinistrat”.

Pensar en la quantitat de gossos fantàstics que deuen haver patit per aquests errors educatius em fa posar malalta sobretot considerant que els educadors canins moderns podem treballar amb cadells des de les vuit setmanes.  Vuit setmanes? Sí, vuit setmanes! Com ho aconseguim? Amb sensibilitat, empatia i un profund respecte pel cadell, tenint sempre en compte en quin moment del seu desenvolupament es troba i basant-nos en el reforç positiu. Al meu parer només així es pot aconseguir un company ben educat i, el més important, que confiï en nosaltres.