Regala la nostra 12a edició!

Curs ensinistrament i coneixements veterinaris, ja és la 12a edició!

Curs ensinistrament i coneixements veterinaris, ja és la 12a edició!

Falta poc per Nadal i sempre et passa el mateix: has de fer un regal a aquella persona i no en tens ni idea de què li pot agradar. “Té de tot”, “no saps la talla” o “no creus que li agradi” però llavors s’encèn una bombeta i “oooh”! recordes que té gos. Un gos endimoniat que necessita fermament una bona educació, un gos adorable que fa les delícies de tota la família o un cadellet entremaliat que no deixa de mossegar-ho tot i fer-se pipí arreu.

Sigui com sigui, a Lladruc volem donar-te un cop de mà i proposar-te un regal diferent: la nostra dotzena edició del “Tinc gos i ara què: curs d’educació canina i coneixements veterinaris”. Un curs teòric i pràctic pensat per què gaudeixin tant els propietaris com els gossos, recomanat pel col·legi de veterinaris de Girona i que s’ha realitzat prèviament a Ajuntaments com el de Figueres i el de Riudellots de la Selva. Un curs impartit per l’Emili Barba, llicenciat en veterinària i doctorant en nutrició per la UAB, i una servidora, Roser Feliu, directora de Lladruc i màster en instructor d’unitats canines de treball per la UAB.

De cop t’adones que fer un regal mai havia estat tan fàcil així que escrius a info@lladruc.com o truques al 636385174 i somrius pensant en la cara que posarà aquella persona quan li enviem un val regal personalitzat. O potser vols regalar el curs al teu gos…? 🙂

Posa un transportí a la teva vida!

La Muga i els meus nebots jugant a dins una gàbia plegable que, com veieu, és multifunció! :)

Foto d’aquest estiu: la Muga i els meus nebots jugant a dins una gàbia plegable que, com veieu, és multifunció! 🙂

Fa uns quants anys, el 2003, estava a Michigan ajudant al desaparegut afix GRA-wind Malamutes. Era un plujós Dissabte a la tarda i m’explicaven pedigrees a la taula del menjador quan una tuberia de dins les gosseres es va rebentar i, en pocs minuts, totes les magnífques instal·lacions van acabar inundades. De cop ens vam trobar deu enormes Malamuts corrent per tota la finca i rebolcant-se felicment al mig del fang mentre bombers i veïns s’acostaven amb galledes, bombes i dipòsits. L’endemà teníem l’exposició més important de l’estat i una mica més i a la criadora i a mi ens agafa un atac de pànic. Llavors la Ronda va exclamar “My God!”, va posar deu transportins en fila a la cuina i va anar cridant, un per un, tots els gossos que es van col·locar obedientment a dins. Vam treballar com una cadena de rentat automàtic “malamutial”: la Ronda agafava un gos, el banyava i arreglava i el col·locava de nou en el transportí que jo havia rentat i assecat a consciència. Vam acabar gairebé a la matinada però l’endemà vam aconseguir que una de les seves gosses, la Crystel, fes pòdium i de l’alegria i l’esgotament gairebé ploràvem!

Des de llavors la meva fe en el transportí s’ha vist renovada i a dia d’avui considero tan vital comprar una bona corretja com un bon transportí.
Primer de tot hem de tenir clar que un transportí no és un parany on confinar el gos o un càstig on desatendre’l, un transportí és un lloc on el gos s’ha de sentir còmode, protegit i tranquil.

Us dono cinc raons per les quals pot ser útil un transportí però segur que en trobeu moltes més!

1. Per millorar la conducta evacuatòria del cadell.

2. Per donar una pausa als propietaris durant el canvi de dents del cadell.

3. Per viatjar d’una manera segura i neta ja sigui en cotxe, tren, avió o vaixell.

4. Per fer que el gos estigui còmode en qualsevol espai i moment (hotels, exposicions canines, esdeveniments familiars, etc.). Un gos acostumat al transportí també es sentirà més còmode si per desgràcia ha de ser hospitalitzat al veterinari.

5. Per si el gos vol estar tranquil quan vénen visites poc amants dels gossos o nens massa entremaliats.

I les cinc raons més freqüents per les quals els propietaris no ens volen fer cas:

1. “És que només ho faré servir quan sigui cadell”. Un cop el teu gos hi estigui acostumat veuràs que, encara que sigui adult, el faràs servir en mil ocasions. Fes-nos cas, és una bona inversió.

2. És que “em fa pena”! Pena? Saber que el teu gos està a “la seva habitació”, un espai tranquil i còmode? Si no vols que l’espai sigui limitant, pots deixar la porta del transportí oberta!

3. “És que són molt cars!” Un transportí nou per un gos d’uns vint-i-cinc kilos val entre 80 i 200 euros i a webs de segona mà a partir de 40 euros. Quant et costarà dur l’alfombra a la tintoreria o comprar un altre parell de sabates noves? Més encara, saps que les multes que posen els Mossos d’Esquadra de trànsit per no dur correctament separat l’animal de l’habitacle del conductor poden ascendir a 300 euros?

4. “És que ocupen molt d’espai!”. La majoria de transportins de fibra de vidre són desmontables i ocupen poc espai. Fins i tot existeixen gàbies plegables en 2 segons que, un cop tancades, queben a darrere qualsevol moble o fins i tot a sota el llit.

5. “És que són molt lletjos”. El disseny en el món del gos ha arribat tant lluny que pots trobar-ne de qualsevol color o fer-los personalitzar amb la mateixa fusta del menjador!

6. “És que JA està a casa seva!”. D’acord però de la mateixa manera que dins de casa teva potser tu has fet un sancta sanctorum de la teva habitació o de la teva butaca, molts gossos agraeixen poder tenir un espai propi on mossegar tranquilament la seva pilota irrompible.

Per últim dir que el transportí ha de ser adequat a la mida del gos: un transportí massa petit no deixarà descansar correctament l’animal i un de massa gros li permetrà evacuar-hi a dins i farà que, durant el transport, es doni cops contra els laterals. Les normes de la IATA marquen que la creu no ha de tocar al sostre i que l’animal s’ha de poder estirar, aixecar i girar sense dificultats.

I, of course, si teniu qualsevol dubte truqueu a un bon educador caní! Com Lladruc! 😉

Habemus Burka!

Burka, futura gossa detectora de Lladruc

La Burka, futura gossa detectora de Lladruc! 🙂

Després d’unes cinc hores i mitja de cotxe des de València, amb parades freqüents i les cervicals fetes pols podem dir ben orgullosos que ja tenim la Burka a casa!  Fins que no em donin l’alta us tocarà conèixer-la a través del blog: com ja us vam dir en aquest post la Burka és una Pastor Alemany de treball filla d’Endy Von Karthago i Dickie Von Der Pelaumbachstrade que va nèixer el 20 d’Agost.

Quan vam haver d’eutanasiar la Muga dos amics em van veure tan feta caldo que es van oferir a buscar-nos un bon cadell. El primer va ser l’Ángel, excel·lent criador de Pastor Alemany i bomber apassionat pels gossos de rescat que va fer mans i mànigues per aconseguir-nos la Mina, que vaig anar a buscar a Màlaga aquest Juliol i que ja esteu farts de veure en el blog, el Facebook i el Twitter.

L’altre va ser en Paul, el cap de la unitat canina de la Policia de Palma de Mallorca. Conec pocs ensinistradors que, amb els seus coneixements i la seva categoria, siguin tan humils i accessibles com ell. I té una altra gran qualitat: és sincer com una mala cosa! És tan perfeccionista que si un gos li agrada pots pujar-hi de peus que el gos en questió és un fora de sèrie. Recordo que em va dir: “aquesta gossa (referint-se a la mare de la Burka) m’encanta i el pare ha reproduït molt bé!”.  Així que no ho vaig dubtar ni un moment i després d’investigar els pedigrees, vaig trucar al criador per reservar-li una cadelleta.

I aquí entra en escena en Paco, criador apassionat. En Paco no es dedica professionalment al món del gos així que es pot permetre el luxe de només fer les cadellades que a ell realment li interessen. Els bons criadors no “et volen vendre el gos” sinó que intenten esbrinar si tu seràs un bon propietari per cuidar allò que a ells tan d’esforç els ha suposat criar. Vam estar gairebé cinquanta minuts al telèfon: li vaig explicar que els nostres gossos són detectors però que només treballen en operatius concrets i la resta del temps viuen en família, que tenen un pati on estirar les potes però que sempre acaben preferint estar al costat del sofà estirats en una colxoneta de quadres i que m’havia de perdonar per avançat però que abans que arribés la cadelleta segurament l’emprenyaria (i molt!) i li demanaria fotos i novetats sovint però que jo donava molta importància a les primeres fases del desenvolupament i a la socialització. També li vaig dir que quan volgués estava convidat a venir-nos a veure i conèixer a la Cendra i a la Mina. Devíem passar amb nota el “control de qualitat” perquè només van nèixer dos cadells i ens vam poder quedar amb la femella 🙂

Amb amor de propiètaria haig de dir que és preciosa: és grisosa-marronosa, més aviat peluda i molt gordeta. Amb nou setmanes recent fetes encara no podem començar l’ensinistrament específic de detecció però sí que la socialitzarem perquè en un futur pugui desenvolpar qualsevol tipus d’operatiu, treballarem l’obediència bàsica, li ensenyarem a controlar la mossegada (fonamental en el seu pedigree totalment “IPOnero”!) i unes pautes perquè tingui una bona conducta higiènica. Si tot va bé, quan sigui adulta ens sentirem orgullosos de poder dir que és una altra gossa preparada per nosaltres que contribueix a fer un món més segur.

Benvinguda a Can Lladruc, Burka!

Exhibició de gossos detectors a Magnatura

En David i la Mina a l'exhibició d'ahir. Mentre el Lladruc mòbil està patint una cirurgia reconstructiva, l'X-trial es va portar molt bé i va deixar encabir-hi tres transportins i tots els materials!

En David i la Mina preparats per a l’exhibició. Mentre el Lladruc mòbil està patint una cirurgia reconstructiva, l’X-Trail es va portar molt bé i va deixar encabir tres transportins i tots els materials!

Ahir, Dissabte 19 d’Octubre, vam fer una exhibició de gossos detectors al centre Magnatura de Cassà de la Selva. Com sabeu, fa un mes vaig tenir un accident de trànsit i encara estic de baixa però ja ens havíem compromès amb el centre i amb el patrocinador de l’activitat, Royal Canin, i no els volíem fallar. Degut a això hi vam anar amb un nivell d’entrenament inferior al que ens hauria agradat però les gosses van respondre molt bé.

En primer lloc va sortir la Mina, Pastor Alemany de treball de quatre mesos i gossa detectora en formació, que va caminar al meu costat, es va asseure i es va quedar quieta a l’ordre. La situació era complicada: gairebé no vam tenir temps de passejar-la abans, la pista era força petita, feia calor i un munt d’amics de quatre potes treien el cap per sota la tanca així que no la vaig voler forçar i després de jugar una estoneta amb el seu mossegador impregnat de substància la vam tornar al transportí. Una altra experiència positiva que sumem en la socialització de la més jove de la casa!

Després va sortir la Cendra, Pastor Belga Malinois. La Cendra va localitzar la substància dins d’una de les caixes i va fer una marcació activa. Després vam fer una exhibició de l’obediència bàsica:  caminar sense estirar de la corretja, asseure’s, tombar-se, quedar-se quieta i venir a la ordre i una mica d’obediència avançada: asseure’s cada vegada que em parava, portar la pilota, col·locar-li sobre el morro i només agafar-la a l’ordre, etc. Sempre que faig una exhibició em sorprenc del mateix: el públic gaudeix més veient les habilitats que veient al gos treballant en detecció. Per mi les habilitats no deixen de ser “piruetes” que fem per evitar l’avorriment però és curiós veure com el públic aplaudeix fervorosament  quan la Cendra passa enmig de les cames, gira cap a un costat i un altre, aguanta una pilota al morro mentre s’està a dues potes o l’habilitat que més gràcia fa a tothom: saludar al públic recolzada sobre les potes del darrere. Com sempre la Cendra va mostrar una concentració i una passió per treballar fora de sèrie.

Per últim vam treure la Syra, Border Collie blanca i negra. La Syra va nèixer d’una cadellada no desitjada i va ser adoptada a través de S.O.S Border Collie per la qual cosa inicialment havia de ser una gossa de companyia però les seves grans aptituds han fet que es reconvertís en gossa detectora. La Syra va buscar la substància dins una de les caixes i va fer una marcació passiva estirant-se. Posteriorment vam agafar cinc nens entre el públic, els vam col·locar en fila i vam amagar la substància en el mitjó d’un d’ells per tal que la Syra la trobés.

La Syra buscant la substància amagada en un mitjó!

La Syra buscant la substància amagada en un mitjó!

Per acabar em va tocar fer de jutgessa per a l’elecció del gos més obedient, el més simpàtic i el que feia millor parella amb el seu amo dels gairebé 50 presentats. No va ser una decisió fàcil i el jurat, format pel responsable de Magntura, els comercials de Royal Canin i una servidora, vam haver de deliberar força.

Reconec que, tot i haver-me cuidat molt, encara no puc fer esforços com el d’ahir perquè avui estic encara més feta pols que de costum però veure la resposta de les gosses i les felicitacions del públic em fa estar animada per la rehabilitació i tenir encara més ganes de treballar. Ja falta menys!

P.D- Tenim comptades fotos de l’exhibició d’ahir així que si algú en va fer agrairíem que ens les enviés a info@lladruc.com Moltes gràcies!

La futura incorporació a Can Lladruc!

Cadelleta Lladruc

Estimats lectors del blog: us presento la Burka!

Si els metges em deixen d’aquí 15 dies anirem a València a buscar aquesta preciositat. Es tracta d’una Pastor Alemany de treball d’unes excel·lents línies: el pare és l’Endy Von Karthago i la mare Dickie Von Der Pelaumbachstrade, amb els mateixos orígens de l’afix d’on prové la mare de la Mina.

El creuament ha de produir uns gossos molt potents, amb caràcter i amb unes qualitats fora de sèrie pel treball. I és que, si tot va bé, aquesta cadelleta nascuda el 20 d’Agost formarà un tàndem amb la Mina i també es convertirà en una gossa detectora.

Estem ansiosos per coneixe’t, Burka! 🙂

Massa bé que anàvem…!

He tingut un altre accident de cotxe. Els metges m’han donat la baixa per vint dies però no s’atreveixen a fer cap pronòstic degut als meus antecedents i és que, com sabeu, el 2008 em va atropellar un taxi i l’any passat un xoc posterior amb el cotxe em va provocar una baixa de més de sis mesos. Després de l’última pinya sospiro perquè les seqüeles no siguin permanents.

No m’hi vull fer mala sang però aquest últim accident me l’he ben guanyat. Feia temps que la meva parella, la meva família i els amics em deien que abaixés el ritme, que una cosa és gaudir de la meva feina i l’altra, ben diferent, és treballar deu hores diàries de Dilluns a Dissabte, fer més de 1200 kilòmetres setmanals, mantenir operatiu un equip de gossos detectors i estudiar un diploma d’especialització a la UdG. Em deien que dormís més, que deixés de dinar entrepans a corre-cuita i que no apretés tant l’accelerador. En definitiva, que som humans i cal conèixer els propis límits. I jo, tossuda com un marrà, no els volia fer cas. Lliçó apresa!

En el proper post prometo ser més positiva i també us garanteixo que faré una bona rehabilitació per poder tornar a gaudir dels vostres gossos ben aviat!  Mentrestant disculpeu-nos si no som tan efectius com de costum a l’hora de respondre els vostres correus i trucades però no vull sobrecarregar als companys. Gràcies per la vostra comprensió!

Novena i DESENA edició del “Tinc un gos… i ara què”?

Éreu molts els que ens demanàveu quan faríem una nova edició del nostre curs més famós i nosaltres, conscients que el Juliol i l’Agost són mesos massa calorosos per treballar amb els gossos, ho hem anat postposant fins… el proper Diumenge 29 de Setembre!

Curs ensinistrament i coneixements veterinaris

Curs ensinistrament i coneixements veterinaris

Ja tenim moltes places reservades així que també us oferim les dates per la DESENA EDICIÓ (sí, sí, hem arribat a 10 edicions del “Tinc un gos… i ara què?”) que es farà els dies 10, 17 i 24 de Novembre.

Curs educació canina i coneixements veterinaris

Curs educació canina i coneixements veterinaris

Pels qui encara no el conegueu es tracta d’un curs teòric i pràctic d’educació canina i coneixements veterinaris impartit per l’Emili Barba (llicenciat en veterinària i doctorant en nutrició animal) i una servidora, Roser Feliu, directora de Lladruc i màster en instructor d’unitats canines de treball per la UAB. El curs té l’aval del Col·legi de Veterinaris i compta amb la col·laboració de Royal Canin i Laboratoris Virbac i s’ha convertit en la primera opció formativa per a propietaris responsables i futurs professionals del món caní.

Com sempre, podeu demanar més informació a info@lladruc.com i al telèfon 636385174 (Roser).

Fins ben aviat!

Feliç diada!

La Mina us desitja una feliç diada! :)

La Mina us desitja una feliç diada! 🙂

La Mina, relacions públiques junior de Lladruc, us desitja una feliç diada! 🙂

Som finalistes dels Premis Blogs Catalunya 2013!

 

Finalistes als premis blogs 2013! Sembla que la Mina somrigui, oi?

Finalistes als premis blogs 2013! Sembla que la Mina somrigui, oi?

Avui hem rebut una gran notícia que ens ha emocionat: gràcies a tots vosaltres som finalistes als Premis Blogs Catalunya 2013, organitzats per http://www.stic.cat!
Vam presentar el nostre blog als premis perquè ens feia il·lusió participar, teníem ganes de mostrar una mica el dia a dia de Lladruc i dels nostres amics de quatre potes, però no ens esperàvem aquesta sorpresa!
Ara estem emocionats i alhora un xic nerviosos ja que d’aquí uns dies, el 28 de setembre de 2013, hi haurà la gala d’entrega de premis a Granollers.
Si guanyem us prometo que intentarem fer que la Mina reculli el premi. Us ho imagineu?
MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS PEL VOSTRE SUPORT!

Crònica d’un somni: gràcies per aquests cinc anys de Lladruc!

La Cendra, la Mina i una servidora (al mig!) ;)

La Cendra, la Mina i una servidora (al mig!) 😉

Dia 8 de Setembre. No sé com però ja ha passat l’estiu i m’acabo d’adonar que fa gairebé dos mesos, concretament el 14 de Juliol, Lladruc va fer cinc anys! I vét aquí la crònica d’un somni fet realitat:

Vaig fer que la meva mare firmés un consentiment per fer la meva primera competició de mushing amb només onze anys i cinc anys més tard l’in vaig demanar un altre per fer el meu primer curs d’ensinistrament, a Madrid. Des de llavors vaig tenir clar que el meu futur era l’educació canina però la meva família és molt tradicional i que algú amb el meu “pedigree” es dediqués a “estirar corretges als gossos” era poc menys que un deshonor així que vaig acabar Batxillerat amb un 8.2, vaig treure un 8,5 a la Selectivitat i vaig estudiar veterinària.

Els caps de setmana competia amb el meu equip de dos huskies siberians i un alaskà, anava a seminaris i cursos d’ensinistrament i més endavant marejava al professor d’etologia de la Universitat amb articles, llibres i dossiers fins que després de posar-me matrícula d’honor em va oferir fitxar-me al seu departament però, què voleu que us digui, m’agradava més l’etologia “de bota” (aquella atractiva necessitat de rebolcar-se enmig del fang amb els gossos!) que la “de bata” quantificant comportaments…!

Als vint-i-dos anys vaig dir:  “aquesta és la meva, per fi podré ser ensinistradora”! Però la crisi començava a treure el cap i ningú del meu voltant veia gaire clar que en un “poble” com Girona es pogués sobreviure a base d’ensinistrar gossos així que vaig anar a una xerrada d’emprenedors i em van dir que establís el meu target, definís la meva estratègia comercial i plantegés els DAFOS de la meva futura empresa. “Cagumtot“, vaig pensar, “jo només vull fer realitat el meu somni!” així que vaig començar Lladruc amb poc més de 100 euros: 40 euros per omplir un dipòsit de diesel del meu Ford Fusion, 20 per comprar-me un ronyós Nokia lliure de segona mà, 10 més per fer targetes al Vistaprint (com que volia guanyar-me les coses per mi mateixa no vaig posar-hi ni el meu cognom!) i uns quants més per convidar a esmorzar a un amic per convence’l que m’havia de fer una web gratis.

Els inicis no van ser fàcils: vaig començar passejant gossos, després a fer alguns ensinistraments i massa sovint havia de sentir allò de “però on és el teu cap”? “tu quants anys tens?” i tot i anar maquillada per semblar més gran, havia de compensar la meva imatge de “nena” amb uns coneixements actualitzadíssims (a toc de seminaris i més seminaris) i amb uns resultats inmillorables. I fer kilòmetres, molts kilòmetres, per, a vegades, amb prou feines pagar-me un entrepà i la gasolina. Però de mica en mica vaig aconseguir tenir un client fix a la setmana, i després un al dia, més endavant un al matí i un altre a la tarda i ara han passat cinc anys i escric aquest post amb un Ipad d’última generació des del meu Qhasqai+2 veient com la Cendra, gossa detectora que val molt més que el seu pes en or, i la Mina, la futura promesa, es passegen pel futur centre caní Can Lladruc.

I em poso tendra i penso que res d’això seria possible sense totes les persones que m’han recolzat durant aquests cinc anys, les que han estat allà per celebrar la primera exhibició, el primer encàrrec de gossos detectors, la finalització del màster en instrucció d’unitats canines de treball de la UAB o l’èxit de la realització dels cursos de formació per a propietaris. Però també que m’han recolzat en els moments més durs, després que un taxi m’atropellés i em destrossés les cervicals, que un greu accident de cotxe m’allunyés de Lladruc durant més de sis mesos de dolor constant i rampes a les mans o l’eutanàsia de la Muga.

El millor d’aquests cinc anys, però, ha estat poder treballar i conèixer els meus clients de dos i quatre potes. Els primers per haver confiat en mi i més endavant en nosaltres, Lladruc, i per haver-nos obligat a ser millors dia a dia, per enviar postals i fotos dels seus gossos a mesura que han anat passat els anys i per convertir-se en els nostres millors publicistes: recomanant-nos a amics, companys de feina o altres propietaris o oferint-se a deixar les nostres targetes als seus comerços o bústies dels veïns. Als meus clients de quatre potes els haig d’agrair els moments compartits, la seva il·lusió per aprendre i perquè, per més anys que passin, sempre mouen la cua al veure’ns i ens acaben omplint de pèl, que s’ha convertit en el nostre uniforme “blau-pelut” habitual.

També haig de donar les gràcies als organismes públics, centres cívics, Ajuntaments i associacions que han confiat en les nostres formacions, a les empreses de seguretat privada que han contractat els nostres serveis, als veterinaris, perruquers canins, gestors de residències canines i de botigues d’animals que ens recomanen, als ensinistradors novells que ens envien casos que no saben com solucionar i als veterans, dels quals sempre aprenem i amb qui ens divertim explicant “batalletes”, als membres dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat amb els quals hem compartit entrenaments i també a vosaltres, lectors del bloc, que no sé qui sou ni d’on sortiu però que ja heu arribat a 85.358, xifra que mai, mai, mai quan fa cinc anys era una il·lusió d’ensinistradora hagués pensat assolir.

MOLTES GRÀCIES!