Felicitant el nou any a la Nina Bondarenko m’he adonat que encara no us havia parlat d’ella. Vaig conèixer a la Nina al seminari de detecció de gossos de cadàvers submergits que vaig fer a Escòcia a l’Abril (despistats, mireu aquí) i vaig quedar fascinada de la seva manera de concebre l’ensinistrament, la seva proximitat tot i el seu admirable currículum i la seva capacitat d’anàlisis. Una de les qualitats que ha de tenir un bon ensinistrador és que ha de ser un observador i posterior analitzador de tot allò que succeix i la Nina sembla fer-ho amb l’espontanietat natural d’aquell que acumula una gran experiència però que, per humiltat, no gosa reconèixer-ho.

El cas és que, quan em va dir que al Juliol impartiria un seminari a Barcelona no vaig dubtar ni un moment que HAVIA (així, amb majúscules) d’assistir-hi. Era una de les temporades més fortes de Lladruc, estava impartint dos cursos a l’Associació Canae i dormia una mitjana de sis hores diàries per poder arribar a tot però no vaig dubtar ni un moment a apuntar-me. En el seminari, anomenat “La motivació per a gossos de treball com a clau per una resposta fiable i precisa“, la Nina va classificar els diferents tipus de reforços que podem oferir a un gos, va parlar de motivació, excitació i capacitat de treball i ens va fer passar una bona estona amb els seus acudits i fins i tot dibuixos canins.

Seminari Nina Bondarenko

Justament aquell Diumenge, però, un fort incendi va destuir l’Empordà i al cap d’unes poques hores d’haver tornat de Barcelona em vaig trobar apagant foc durant tota la nit a Masarac. L’endemà, Dilluns, vaig canviar els Lladrucs i dinar amb la Nina i un passeig de turista pel centre de Barcelona em van ajudar a recuperar-me de l’ensurt i de la terrible indignació que sentia.

Foto Nina i Roser Barcelona

Thank you so much, Nina and… Happy 2013!