La majoria de clients de Lladruc són molt responsables. En Manel i la Carme, els propietaris d’en Duc, ho eren encara més i van fer que la meva feina comencés abans fins i tot que el seu Dogo Alemany entrés a casa. Els vaig ajudar a comprar tot el que necessitarien, vam decidir on dormiria, a quines hores el passejarien i què s’havia de fer per tal que la seva adaptació a la llar i a l’altre  gos de la família (l’Esquitx) fos òptima. Al cap d’unes setmanes va arribar un cadellet arlequí adorable, amb unes potes enormes i una expressió pacífica i dolça que de seguida va aprendre a asseure’s, estirar-se, quedar-se quiet, caminar al costat sense estirar de la corretja i venir a l’ordre.

Més endavant els vaig ensenyar les quatre nocions bàsiques per presentar-lo a les exposicions canines i va guanyar tants títols que ni els recordo. Més enllà dels resultats obtinguts, però, m’agradava pel seu caràcter: carinyós a més no poder, efusiu, divertit, extremadament sociable i, tot i que era tossut com ell sol, amb els seus ullets de bonàs era capaç de desfer a qualsevol.

L’última vegada que el vaig veure va ser el 18 de Març a l’Exposició Internacional Canina de Girona. Estava boig d’alegria al veure’m, va bavejar-me de dalt a baix i va ser impossible fer-me una foto decent amb ell perquè de l’alegria no parava de moure’s. Res feia pensar que allò havia de ser un comiat.

Moltíssimes gràcies, súper Duc, per tot el temps que hem compartit i per tot el que m’has ensenyat, et trobarem a faltar!