La meva professió és bastant desconeguda pel gran públic, per això sense saber ben bé com sempre acabo explicant que no sóc “encantadora de gossos” sinó educadora canina. La meva feina és assessorar als propietaris perquè puguin gaudir al màxim de la relació amb el seu gos. Explico que crec en el vincle amb l’animal, en la confiança i la compenetració i que rebutjo la violència gratuïta, l’estrès innecessari i el sadisme per poder dur a terme aquesta tasca.

És de sentit comú però sovint no queda clar:  ser educador caní (repeteixo, no “encantador caní”) no és quelcom paranormal. Ens agradaria molt poder presumir que gaudim d’un do que ens fa especials però la veritat és que la nostra feina es basa en l’observació minuciosa i l’anàlisi exhaustiva de l’entorn, en la implicació i l’empatia amb el propietari i en un profund respecte, sensibilitat i estima del gos. A vegades aquest procés pot ser llarg i requerir un esforç notable per part del triangle format per l’ensinistrador, el propietari i el gos. Qui prometi solucions extraordinàries i vitalícies per a qualsevol problema en una sola sessió, sense tenir en compte ni el propietari ni  l’entorn i mitjançant tècniques gairebé esotèriques o bé és un il·lús o bé un farsant. Lamentablement d’exemples en sobren, només heu d’engegar la televisió.

A Lladruc no parem de pensar amb l’allau de gossos que ens arribaran un cop els seus propietaris hagin intentat “arreglar-lo com diu a la TV” i no se n’hagin sortit i amb aquells clients que exigiran “resultats en una hora perquè al programa ho fan així”. Estem un xic desmoralitzats. Som els únics?