Sé que aquest és un blog d’educació canina on intento mostrar novetats, donar consells, presentar casos i explicar anècdotes de gossos i amos. Avui però, us escriure (bé, us dictaré) una cosa molt diferent. Estic de baixa. Fins aquí, res a dir. El problema és que no estic de baixa perquè tingui una pulmonia, m’hagi trencat la cama o pateixi una infecció gastrointestinal. No. Dijous passat tornava de passejar en Droy, el pit bull, quan vaig esperar-me al pas de zebra de davant de casa i, quan el semàfor es va posar en verd, vaig travessar. Com és d’esperar, com milions de persones fan cada dia, com tothom hauria de fer. El problema, però, és que només vaig veure de reüll el taxi monovolum que es saltava el semàfor en vermell i s’em tirava a sobre. Els testimonis diuen que em va aixecar enlaire i vaig quedar estesa a la carretera molla. Jo només recordo que li vaig dir de tot i que, quan em vaig marejar, algú em va portar en braços fins a la vorera. Recordo la policia municipal, el so estrident de l’ambulància i l’abraçada de la meva mare (algun veí sensible li havia dit per l’interfòn: “si és familiar de la Roser sàpiga que l’han atropellat i ara ve l’ambulància”). He tingut sort, Déu m’ha ajudat, els astres s’han alienat o el meu àngel de la guarda ha tingut sobrecàrrega laboral però, pel que podia haver passat, no em queixo: estic contusionada de tots costats, el turmell esguinçat, el genoll amb una aparença de pilota de tenis blavosa, la mà perjudicada i el pitjor, les cervicals i l’esquena a prendre pel sac. Res d’anar a classe, treballar o aixecar cap mena de pes les pròximes setmanes o mesos. Repòs casi absolut, estirada al llit o al sofà i exercitant com mai la meva paciència. Diuen que m’indemnitzaran però a aquestes altures ja m’és igual, qui em paga el sotrac no només en el meu cos sinó en tots els meus projectes? Tot allò que havia de fer aquests mesos? Quan val el meu dolor? I l’ensurt, quin preu té? Com quedaré després d’això? Podré reprendre la meva vida normal? Fins ahir estava xocada, incrèdula, espantada. Avui estic indignada. Intento posar-me al lloc del taxista, creure que jo, com a conductora, també podria haver tingut un error. Però em costa pensar que fos un error tan greu com per saltar-me “a la torera” un semàfor vermell, no veure un peató que caminava 3 carrils enllà (l’avinguda Jaume I no és, precisament, estreta) i emportar-m’el pel davant. Feu-me un favor, quan travesseu un pas de zebra no sigueu els primers, mireu a banda i banda i estigueu a l’aguait. Com a conductors, penseu si realment la vostra destinació és tan important com per arribar-hi 60 segons (el temps que tarda de mitjana un semàfor en canviar de color) abans. Penseu com us sentiríeu si haguéssiu de viure sempre més amb el fet d’haver ferit o matat algú perquè teníeu pressa, anàveu atabalts o estàveu pensant en alguna altra cosa. Jo tampoc em creia les campanyes de la DGT. Fins ara.