Aprofitant que alguns de vosaltres tindreu vacances us recomanaré un d’aquells llibres que segur que no n’heu sentit parlar mai. És de la Jan Fennell ensinistradora que, resumint, planteja que totes les alteracions de conducta del gos es deriven d’un problema de jerarquia. El seu modus operandi es basa en col·locar-lo al lloc més baix de l’estructura familiar tal com, segons ella, succeeix a la natura amb un grup de llops. Tot i que no comparteixo aquesta visió per simplista, recentment he llegit el seu últim llibre “a dog’s best friend”. El títol, traduït com “el millor amic del gos”, pot sobtar. No és cap manual de com ser un bon propietari, tan de moda en alguns països, ni tampoc una explicació del vincle home- animal al llarg de generacions com certes branques de la pseudopsicologia biològico-evolutiva pretenen engolir. No. Més enllà de tota la “palla” l’autèntic contingut del llibre la formen un seguit d’històries entranyables. Des d’un criador que volia “ser feliç, no ric” i només venia els seus cadells a qui sabés que els tractaria com es mereixen, fins a un vidu d’avançada edat l’única joia del qual era el seu petit terrier passant per un mecànic sorrut i obsessionat per la feina que va fer lloc a una cantonada del seu garatge perquè una gossa abandonada donés a llum. I és que totes aquestes històries s’uneixen d’una manera única, convergeixen en un únic punt, són vivències aparentment simples però que no deixen mai indiferent,  fets quotidians però, precisament per això, extraordinaris. Realitats, visions, perspectives canines i humanes com a pinzellades d’una vida. Com les que visc cada dia amb els meus clients-amics de Lladruc. (Potser per això m’ha agradat tant).

Bona setmana santa!