La Cendra “llegint” el llibre de l’Arturo Pérez-Reverte

Com ja sabeu, des de sempre he tingut dues passions: els gossos i la literatura. De la primera n’he fet la meva empresa http://www.lladruc.com i la segona l’intento canalitzar escrivint aquest blog o llegint llibres entre client i client o de nit, a la minúscula llum del cotxe, entre recerca i recerca dels gossos detectors. I l’última joia que ha caigut a les meves mans és “Perros e hijos de perra” de l’Arturo Pérez-Reverte.

Pérez-Reverte és membre de la Reial Acadèmia de la Llengua, escriptor i articulista i durant més de vint anys va ser reporter de guerra. Potser per això Pérez-Reverte té la ploma afilada dels que enlloc d’escriure disparen i deixen anar paraules tan poc políticament incorrectes com “chucho”, “fulana” o “imbécil”. Però allà, entre paraula malsonant i insult, pots entreveure les seves llàgrimes quan va haver de sacrificar el seu Labrador “Sombra” de tretze anys o com va comprar en un pèssim estat la seva Teckel “Rumba”. I és que “Perros e hijos de perra” és una recopilació de les seves millors històries de gossos publicades entre el 1993 i el 2004. Són històries dels seus gossos però també històries anònimes ara eternes: un orgullós “perroflauta” madrileny o un mil-llets que ha aconseguit cohesionar un empobrit barri del D.F Mexicà o bé gossos mediàtics com la galga atropellada al metro de Madrid fa uns anys o Lukánikos, el gos antisistema grec que va arribar a convertir-se en portada del The Guardian.

Són històries canines però, abans que res, són històries humanes perquè, en paraules de l’autor, només pot entendre el sentiment de lleialtat, desinterès i amor qui hagi estimat de veritat a un gos i només qui l’ha perdut sent que a partir d’aquell moment el món es torna més fosc, més trist i més cruel. Un món més ple del que, injustament, s’anomenen “fills de gossa”.

Roser Feliu