Gràcies a la meva experiència durant alguns anys en gossos de trineu cada hivern acabo rebent algun mail preguntant quines cures s’han de tenir per tal que no es lesionin els plantars dels gossos així que avui he decidit fer-ne un post. Espero que us sigui útil!

Abans que res, hem de tenir en compte la dita del món del mushing “no feet, no dog”, és a dir, “sense plantars no hi ha gos”. No us negaré que jo estic obsessionada en el tema i és que en gossos de competició una acurada selecció genètica, una bona alimentació, un correcte entrenament, una excel·lent preparació física, un material ben estudiat i, en definitiva un bon equip, pot deixar de ser-ho per un element tan inicialment simple com uns plantars mal cuidats. Les causes són variades:

1. Ferides anteriors mal cicatritzades o infectades o bé inexperiència del musher a l’hora de tractar-les.
2. Incorporació massa recent d’un gos amb els plantars lesionats al tir.
3. Entrenaments per terrenys massa durs i agrestes.
4. Entrenaments en superfícies abrasives o inadequades (asfalt, grava, etc).
5. Ús inadequat de botins.
6. En gossos de companyia que eventualment van a la neu d’excursió es produeix, a més, una falta d’aclimatació al medi unit a una manca total de coneixement en aquest sentit per part dels propietaris.

Com veieu, totes aquestes causes podrien ser resoltes amb sentit comú. Què hem de fer?

1. El primer que s’ha d’intentar és mantenir com més neta millor la zona entre els dits de les potes. En gossos de pèl llarg (Gos d’Atura, Setter, Bobtail, etc.) haurem de retallar els pèls d’entre els dits amb unes tisores de punta roma fins a deixar-los ben curts. Això evita la formació de nusos, la incrustació d’elements estranys i la formació de les temudes “boles” que dificulten el moviment.
2. Un cop fet això és molt útil l’ús de vaselina (la típica de farmàcia) o de cremes específiques que s’han de posar en una quantitat adequada i ben repartida, sobretot entre els dits, que és on es sol acumular més neu.
3. Per un passeig en neu d’un gos urbanita aquestes precaucions solen ser més que suficients. Ara bé, si el gos ha de realitzar un exercici més intens o bé en gossos de competició és imprescindible l’ús de botins.

ELS BOTINS

Com seleccionem els botins?

1. Els botins han de tenir la talla exacta de les potes del gos. Alguns equips “van per feina” i trien una talla estàndard per tal d’abaratir costs en comprar-los però això és un error ja que si són massa grans resulten inútils i, si van massa ajustats generen friccions que poden derivar en lesions. (Posant un exemple humà: oi que un bon cirurgià utilitzarà guants de la seva talla exacta? El mateix amb els nostres gossos!).
2. El material dependrà de l’ús que se n’hagi de fer: en neu, en terra, els kilòmetres previstos, historial previ de lesions plantars, etc.

Com fer-los servir? 

1. Inicialment alguns gossos es troben estranys en l’ús de botins. És normal, porten tota la vida sense! Alguns mals entrenadors opten per castigar el gos si aquest es toca els botins o intenta treure-s’els fet que acaba causant una autèntica aversió a aquest element. (Després es queixen que els seus gossos no PODEN anar amb botins i per això es lesionen!). Per tal d’acostumar al gos a portar botins és millor habituar-los, és a dir, usant el reforç positiu acostumar-los-hi a poc a poc. Primer ensenyem els botins i el premiem. Després toquem suaument la pota amb el botí i el premiem. Després posem el botí i el premiem fins arribar al punt que el gos estarà content de saltar, córrer i caminar amb els botins posats. Enhorabona!

Si ho creiem convenient els podem podem reforçar amb venes elàstiques que s’enganxen sobre sí mateixes (no sobre el pèl) i que es poden trobar en comerços especialitzats.(Opció cutre: cinta).

TRACTAMENT DE PLANTARS LESIONATS

Què passa quan, malgrat totes aquestes precaucions el gos es fa mal als plantars? Us donaré quatre consells bàsics però m’agradaria que els agaféssiu com a consell d’una corredora, no des del punt de vista veterinari. 

1. És molt important actuar ràpidament ja que lesions que inicialment eren petites per culpa de la motivació del gos per córrer i per l’egoïsme del musher acaben derivant en lesions més profundes.
2. Primer de tot cal netejar bé la zona amb aigua per tal que en surtin tots els elements estranys, després cal aplicar sèrum i normalment s’ajuda a cicatritzar la ferida amb l’ús de pomades específiques com la blastoestimulina. Després es cobreix la lesió amb una gasa estèril i un botí net i es controla periòdicament.
3. No s’ha de tenir pressa per tornar a incorporar el gos al tir. Crec que és obvi però ho escriuré perquè no quedi cap mena de dubte: NO és ètic curar una ferida de plantars amb loctite, ni superglue ni cap fixador extrafort. Pensem en el gos. Repeteixo: “no feet no dog”!

En fi, crec que he creat el post més llarg de la història del blog però entre el públic general i malhauradament entre alguns mushers també, hi ha força desconeixença per la qual cosa he volgut donar com més nocions millor. Com sempre si teniu algun dubte que voleu consultar podeu escriure’m a lladruc@hotmail.com i us respondré encantada.

P.D- Si voleu fer servir el post feu-nos-ho saber. Com ja us he dit en d’altres ocasions no tenim secrets però el text i les fotos formen part del nostre material. Gràcies!